"Els cavalls que voldràs tenir per a llavor, cal triar-los de cos ample, formosos, sense part del cos no congruent amb les altres. [...] És de gran interès de quin llinatge siguin, car hi ha moltes castes. A posta per això, els cavalls de fama prenen nom de les seves regions d'origen [...]"
M. Terenci Varró (n. Roma 116 aC), Del Camp, llibre II, IX
El cavall ha estat sempre estretament lligat a la història
de l’ésser humà. Fou una de les preses preferides dels caçadors paleolítics i,
des de fa 30.000 anys, dels artistes de les cavernes, que el representaven
pintat, gravat, tallat en os, esculpit.
Per al cavall domèstic (Equus caballus), les dades disponibles semblen apuntar de forma generalitzada cap a la domesticació autòctona del cavall, tot defugint la hipòtesis del centre primari i únic de domesticació situat a les estepes nord-orientals d’Europa, des del qual es proposava que la forma domèstica del cavall s’hauria difós cap a la resta de territoris..destinats la consum.
Fins avançada l’Edat del bronze continuà essent caçat i la seva carn estimada, però la domesticació va descobrir altres utilitats que han resultat fonamentals: força de treball per al camperol i muntura per al genet.
Amb la domesticació es generà una relació afectiva i de respecte i el cavall es convertí a la llarga en l’expressió simbòlica del poder i la riquesa ; de l’estil de vida aristocràtic, en definitiva, associat a les armes, cacera, banquets, i el món funerari equiparable als guerrers. Els cavalls són amoixats a l’estable, mengen ordi, blat i espelta. Són el millor i més prestigiós premi, el pagament més valorat, el botí més preuat o l’ofrena sacrificada més estimada. El rang dels guerrers es mesura pel nombre i l’excel·lència dels seus cavalls, que poden ser immortals, com els déus, o tenir sentiments humans. homes i tot, parlar com els homes. Homer vol reproduir els vells temps micènics i per això els associa al carro i evita presentar-los com muntura.
Durant l’Edat del bronze i l’Edat del ferro és possible distingir dos grans varietats de cavalls: els centreeuropeus, que assolien entre 125 i 130 cm d’alçada a la creu i els originaris de les estepes orientals, més alts, entre 140 i 150 cm.
A la nostra Península, a l’època ibèrica,
el cavall presentaria una alçada normal entre 130 i 140 cm. L’escassa envergadura dels
cavalls antics no significa cap demèrit en la seva capacitat de treball al camp
com a força de tir o per a suportar càrregues, transport o muntura de guerra.
Sens dubte, més decisiva que l’alçada era una conformació que els fes
resistents, òptims per a ser muntats i capaços d’assolir la punta de velocitat
necessària per una càrrega de combat.
El cavall ja es coneixia ala Vall del
Segre i la Plana occidental catalana des de l’Edat del
bronze, a mitjans del II mil·lenni abans de l’era. La presència de restes
òssies d’èquids en els poblats no és rara i semblen indicar que ocasionalment
era caçat i consumit. No existeixen encara en aquesta època evidències de
domesticació i d’ús com a força de treball o cavalcadura.
El panorama sembla haver canviat radicalment a començaments de la primera Edat del ferro. Efectivament, a partir del segle VIII a.n.e. apareixen restes de cavalls domesticats i evidències de cria i de consum carni. Podem imaginar que en aquesta època el cavall ja s’usava com animal de tir, càrrega, transport, fins i tot com a muntura. Amb tot, però, no hi ha rastre arqueològic de guarniments ni d’accessoris de govern dels cavalls.
S’ha d’esperar a les darreries del segle V, o ja entrada la centúria següent, per a poder parlar d’elits aristocràtiques armades i a cavall. Almenys tres enterraments de la necròpolis deLa Pedrera van
acollir les cendres de genets amb les seves armes i acompanyats amb els caps
dels seus cavalls sacrificats. Entre els segles VIII i IV a.n.e. la Fortalesa dels Vilars fou la residència d’un
llinatge poderós i els seus cabdills exhibiren la seva força amb una
arquitectura militar insòlita.
A l’època més antiga de la fortificació (fase Vilars 0-1), per davant de la potent muralla torrejada s’hi estenia un “camp frisó” (franja de terreny amb grans lloses clavades al terra verticalment). Segles després, aquesta espectacular defensa era substituïda per un gran fossat inundable i per la fortificació de l’accés per la porta nord (fase Vilars II-III-IV).
Els “chevaux-de-frise”, el “camp frisó”, la barrera de pedres curosament plantades davant de la muralla, impedia un atac sobtat de la cavalleria, dificultava els moviments de l’enemic a peu de muralla i afegia un plus d’escenografia a l’arquitectura del poder.
Però, d’on va sorgir la idea de construir aquesta defensa, tradicionalment considerada pròpia de pobles de genets i cultures de l’interior dela Península Ibèrica i de l’Europa Atlàntica.
Els ramats de cavalls pasturaven per les
rodalies de la fortificació, en un règim de semi-estabulació en instal·lacions
que no han estat encara localitzades. Els fetus dels animals morts durant el
procés de gestació eren traslladats a l’interior de la Fortalesa i enterrats sota del paviment de les
cases. El misteriós ritual practicat amb els fetus demostra la consideració
social, econòmica i religiosa del cavall a la Fortalesa d’Arbeca. Amb tota probabilitat, el
ritu formava part d’un culte destinat a protegir els ramats i afavorir la
fecunditat de les eugues evitant els avortaments.
El cavall, és a dir, la cria, la possessió i el comerç, l’exhibició com a símbol d’estatus i l’ús militar, es converteix en una de les claus per interpretarla Fortalesa , causa i
expressió del seu poder i riquesa.
Ja hi han documents del segle X que parlen de l’explotació cavallina i mulatina a Catalunya. A mitjan segle XIX, el bestiar major era primordialment bestiar de treball. El 66,1% dels cavalls de les comarques gironines treballava a l’agricultura. La propietat acumulada de bestiar de peu rodó era molt baixa.
Cap a la meitat del segle XIX, el Ministeri de Guerra tenia remuntes de sementals a Puigcerdà i Figueres, i a alguna altra població més. Els sementals eren de raça andalusa, poc adequats per a les necessitats comercials.
L’Estat tingué també una eugassada pròpia a Pla Travé (la Garrotxa ). A la primeria
del segle XX es van començar a formar les races de tir.
A mitjans del segle XX, la província de Girona era notable per la cria cavallina: Castelló d’Empúries, Pals, Figueres, Torroella de Montgrí,la Bisbal ,
Girona, Olot, Santa Coloma de Farners, Ribes de Freser, Camprodon, Puigcerdà,
Ripoll.
Ala
Cerdanya , l’Equí havia tingut al principi del segle XX una
gran impotència.
L’any 1926 es van censar 5.200 cavalls. A la fira de Puigcerdà es venia el bestiar a Organyà (l’Alt Urgell) I A Verdú (l’Urgell), sobretot; el període de1948
a 1952 va ser, potser, per a la fira, el més fort en
vendes.
A Espinabell (Molló), per la seva situació de domini de tots els passos que menen cap el Vallespir, fins no fa gaire als seus cimals s’aplegaven ramats del Ripollès, dela Garrotxa i del Vallespir. Els camins que porten a
les terres de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans havien tingut un
trànsit intens.
A l’Empordà, la producció havia estat també molt important.
La cria equina estava especialment desenvolupada a les closes de Pals i a Castelló, on es va mantenir fins ala Guerra Civil. El bestiar
s’exportava del del port de Roses. El cavall que s’hi criava, el bretó de
l’Empordà, s’havia format a partir d’animals importats de Bèlgica (raça belga),
d’Holanda, l’Argentina i Dinamarca (races belga, bretona i ardanesa). Els
sementals importats foren especialment ardanesos.
Als anys vint, al Pla de l’Estany la recria de bestiar mular constituïa una activitat bàsica.
Amb la mecanització tot es transformà i caigué la producció de rossam.
L’any 1952 es va acusar una baixa del 20% amb relació a l’any anterior, en les cotitzacions dels productes cavallins i mulars.
Actualment, els cavallins estan destinats a dues grans finalitats: l’engreix i per passeig.La Cerdanya i el
Ripollès mostren el major percentatge d’animals d’engreix. Tot i això, molts
cavalls dedicats a activitats turístiques pugen a aquestes comarques a l’estiu.
A l’Alt i el Baix Empordà, la
Garrotxa i la
Selva es concentren els animals per a passejar. Sembla que la
davallada s’ha aturat, fonamentalment per a la utilització d’aquest bestiar per
al passeig.
La ramaderia mular havia tingut, en altres temps, gran importància. Més de la meitat de les eugues de ventre s’havien destinat a la cria mulatina. El mateix nom de mulat, que a Espinabell dóna nom a la coneguda Tria i que serveix per a anomenar els pollins, ve de fet que anys enrere la majoria dels poltres eren fills d’euga i ruc, cosa que ja no es dona a l’actualitat.
EL CAVALL CATALÀ
Existia i existeix a Catalunya, una raça autòctona, de perfil subconvex, seleccionada per a la producció mulatina: El Cavall Català. Queden pocs exemplars i molts autors l’han qualificat, equivocadament d’extingida, caient en la més greu ignorància i despreocupació; tant es així, que molta gent no coneix ni la seva existència!
Possiblement el cavall Català més primitiu era de pelatge
principalment tord, i amb sedes. Trobem representacions de cavalls que responen
a aquest tipus en moltes pintures catalanes: dels segles XI – pintures murals
de l’absis central de l’església de Pedret-, segle XII – frontal de Puigbò
dedicat a sant Martí, pintures murals del Palau Reial Major, plafons del sostre
del Palau del Marqués de Llió, a Barcelona, i d’una casa del carrer de Lledó, a
la meixa ciutat-, segle XIII – frontal de l’altar de Mosoll, amb els tres
Reis-, al XV –el conegudíssim sant Jordi del retaule del mateix nom (Bernat
Martorell), taules del retaule de l’Anunciació i al retaule dedicat a sant
Sebastià (Joan Mates)-, etc.
En relleus i grafits medievals trobem també reflectits cavalls de marcat perfil convex: grafits de l’església de Sant Joan (Alta Ribagorça), relleus del Monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), etc.
El Cavall es trobava sobretot ala Cerdanya , Osona i
l’Empordà. Trobem vàries descripcions:
La descripció que podem fer del cavall català es basa en fotografies velles i alguns documents antics, tot i que és el gran Rossell i Vila (1928) qui millor ens el descriu: de perfil subconvex, braquicèfal i braquicranià, de cap estret, gros, fort i una mica punxegut, amb el perfil recte fins a la part superior de les supranasals, i des d'aquí fins a baix amb una lleugera convexitat, i les arcades orbitals ben manifestes; els supranasals eren estrets, i el morro gruixut, d'orelles petites, relativament llarg, regular corpulència, eu-mètric (pes aproximat de380 a 400 kg ), de
pell gruixuda, amb una alçada màxima al carenar 1,40 a 1,50 m , pelatge negre o
fosc, coll prim i estret, però fort; espatlla mitjanament obliqua, costellam
una mica arquejat; el pit, profund, amb el carenar alt, ronyó curt, gropa en
pupitre i ametllat, les extremitats
fines, però fortes i robustes (cosa que li donava una bona facilitat locomotriu)
i sense sedes (però possiblement el cavall
Català més primitiu fos de pelatge principalment tord, i amb sedes, perquè
trobem representacions de cavalls que
responen a aquest tipus en moltes
pintures catalanes dels segles XI al XV).
Aquesta descripció s’ajusta molt bé a la que trobem dels
documents de requisa militar, del 1936, que descriuen els animals com de
pelatge negre o castany i d’una alçada al carenar (d’una “marca”, que es deia)
de 7,25 a
8 pams.
Una altra descripció es la feta per P. Moyano, 1908. Prototip del cavall català: perfils rectes, talla152 cm ,
longitud escàpol-isquial 152
cm , perímetre toràcic 164 cm , pes mitjà 370 kg , pèl freqüentment fosc, predominant el
negre d’aram i el castany, pit estret i profund i aptitud tir lleuger.
Hi ha dues circumstàncies que probablement foren rellevants en la quasi desaparició de la raça: per una banda, la liberalització de la producció, el 1869, tot impulsant les importacions d'exemplars de tir tipus Perxerons, Ardenesos i de Poitou; foren sobretot els ramaders dela Catalunya septentrional els que n’importaren més.
Per l'altra banda, la creació dels dipòsits
de semalers (1852 a
Figueres i Puigcerdà, 1855 a
Lleida, 1861 a
Conanglell). El 1904, el de l’Hospitalet de Llobregat tenia més de 130
semalers i 45 parades oficials. El 1911 es va crear a Barcelona, la Societat Nacional
de Cavall de Tir Lleuger. Al primer terç
del segle XX també es realitzaren importacions d'Argentina -sobretot
de mestissos Bretons, Perxerons, Suffolk i Clydesdale, animals de gran
còrpora i alçada- i Holanda -Ardenesos i
Flamencs, totes elles considerades més apropiades per al tir lleuger i els
treballs agrícoles-.
Tot plegat va contribuir a que a la primera dècada del segle XX pràcticament ja només quedessin mestissos, i en algunes comarques -Cerdanya, Alt i Baix Empordà, Pla d'Urgell i Osona-, i que als anys trenta, la raça es consideres pràcticament desapareguda.
Per al cavall domèstic (Equus caballus), les dades disponibles semblen apuntar de forma generalitzada cap a la domesticació autòctona del cavall, tot defugint la hipòtesis del centre primari i únic de domesticació situat a les estepes nord-orientals d’Europa, des del qual es proposava que la forma domèstica del cavall s’hauria difós cap a la resta de territoris..destinats la consum.
Fins avançada l’Edat del bronze continuà essent caçat i la seva carn estimada, però la domesticació va descobrir altres utilitats que han resultat fonamentals: força de treball per al camperol i muntura per al genet.
Amb la domesticació es generà una relació afectiva i de respecte i el cavall es convertí a la llarga en l’expressió simbòlica del poder i la riquesa ; de l’estil de vida aristocràtic, en definitiva, associat a les armes, cacera, banquets, i el món funerari equiparable als guerrers. Els cavalls són amoixats a l’estable, mengen ordi, blat i espelta. Són el millor i més prestigiós premi, el pagament més valorat, el botí més preuat o l’ofrena sacrificada més estimada. El rang dels guerrers es mesura pel nombre i l’excel·lència dels seus cavalls, que poden ser immortals, com els déus, o tenir sentiments humans. homes i tot, parlar com els homes. Homer vol reproduir els vells temps micènics i per això els associa al carro i evita presentar-los com muntura.
Durant l’Edat del bronze i l’Edat del ferro és possible distingir dos grans varietats de cavalls: els centreeuropeus, que assolien entre 125 i 130 cm d’alçada a la creu i els originaris de les estepes orientals, més alts, entre 140 i 150 cm.

El cavall ja es coneixia a
El panorama sembla haver canviat radicalment a començaments de la primera Edat del ferro. Efectivament, a partir del segle VIII a.n.e. apareixen restes de cavalls domesticats i evidències de cria i de consum carni. Podem imaginar que en aquesta època el cavall ja s’usava com animal de tir, càrrega, transport, fins i tot com a muntura. Amb tot, però, no hi ha rastre arqueològic de guarniments ni d’accessoris de govern dels cavalls.
S’ha d’esperar a les darreries del segle V, o ja entrada la centúria següent, per a poder parlar d’elits aristocràtiques armades i a cavall. Almenys tres enterraments de la necròpolis de
A l’època més antiga de la fortificació (fase Vilars 0-1), per davant de la potent muralla torrejada s’hi estenia un “camp frisó” (franja de terreny amb grans lloses clavades al terra verticalment). Segles després, aquesta espectacular defensa era substituïda per un gran fossat inundable i per la fortificació de l’accés per la porta nord (fase Vilars II-III-IV).
Els “chevaux-de-frise”, el “camp frisó”, la barrera de pedres curosament plantades davant de la muralla, impedia un atac sobtat de la cavalleria, dificultava els moviments de l’enemic a peu de muralla i afegia un plus d’escenografia a l’arquitectura del poder.
Però, d’on va sorgir la idea de construir aquesta defensa, tradicionalment considerada pròpia de pobles de genets i cultures de l’interior de

El cavall, és a dir, la cria, la possessió i el comerç, l’exhibició com a símbol d’estatus i l’ús militar, es converteix en una de les claus per interpretar
Ja hi han documents del segle X que parlen de l’explotació cavallina i mulatina a Catalunya. A mitjan segle XIX, el bestiar major era primordialment bestiar de treball. El 66,1% dels cavalls de les comarques gironines treballava a l’agricultura. La propietat acumulada de bestiar de peu rodó era molt baixa.
Cap a la meitat del segle XIX, el Ministeri de Guerra tenia remuntes de sementals a Puigcerdà i Figueres, i a alguna altra població més. Els sementals eren de raça andalusa, poc adequats per a les necessitats comercials.
L’Estat tingué també una eugassada pròpia a Pla Travé (
A mitjans del segle XX, la província de Girona era notable per la cria cavallina: Castelló d’Empúries, Pals, Figueres, Torroella de Montgrí,
A
L’any 1926 es van censar 5.200 cavalls. A la fira de Puigcerdà es venia el bestiar a Organyà (l’Alt Urgell) I A Verdú (l’Urgell), sobretot; el període de
A Espinabell (Molló), per la seva situació de domini de tots els passos que menen cap el Vallespir, fins no fa gaire als seus cimals s’aplegaven ramats del Ripollès, de
A l’Empordà, la producció havia estat també molt important.
La cria equina estava especialment desenvolupada a les closes de Pals i a Castelló, on es va mantenir fins a
Als anys vint, al Pla de l’Estany la recria de bestiar mular constituïa una activitat bàsica.
Amb la mecanització tot es transformà i caigué la producció de rossam.
L’any 1952 es va acusar una baixa del 20% amb relació a l’any anterior, en les cotitzacions dels productes cavallins i mulars.
Actualment, els cavallins estan destinats a dues grans finalitats: l’engreix i per passeig.
La ramaderia mular havia tingut, en altres temps, gran importància. Més de la meitat de les eugues de ventre s’havien destinat a la cria mulatina. El mateix nom de mulat, que a Espinabell dóna nom a la coneguda Tria i que serveix per a anomenar els pollins, ve de fet que anys enrere la majoria dels poltres eren fills d’euga i ruc, cosa que ja no es dona a l’actualitat.
EL CAVALL CATALÀ
Existia i existeix a Catalunya, una raça autòctona, de perfil subconvex, seleccionada per a la producció mulatina: El Cavall Català. Queden pocs exemplars i molts autors l’han qualificat, equivocadament d’extingida, caient en la més greu ignorància i despreocupació; tant es així, que molta gent no coneix ni la seva existència!

En relleus i grafits medievals trobem també reflectits cavalls de marcat perfil convex: grafits de l’església de Sant Joan (Alta Ribagorça), relleus del Monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), etc.
El Cavall es trobava sobretot a
La descripció que podem fer del cavall català es basa en fotografies velles i alguns documents antics, tot i que és el gran Rossell i Vila (1928) qui millor ens el descriu: de perfil subconvex, braquicèfal i braquicranià, de cap estret, gros, fort i una mica punxegut, amb el perfil recte fins a la part superior de les supranasals, i des d'aquí fins a baix amb una lleugera convexitat, i les arcades orbitals ben manifestes; els supranasals eren estrets, i el morro gruixut, d'orelles petites, relativament llarg, regular corpulència, eu-mètric (pes aproximat de

Una altra descripció es la feta per P. Moyano, 1908. Prototip del cavall català: perfils rectes, talla
Hi ha dues circumstàncies que probablement foren rellevants en la quasi desaparició de la raça: per una banda, la liberalització de la producció, el 1869, tot impulsant les importacions d'exemplars de tir tipus Perxerons, Ardenesos i de Poitou; foren sobretot els ramaders de
Tot plegat va contribuir a que a la primera dècada del segle XX pràcticament ja només quedessin mestissos, i en algunes comarques -Cerdanya, Alt i Baix Empordà, Pla d'Urgell i Osona-, i que als anys trenta, la raça es consideres pràcticament desapareguda.