El Cavall de Tir és una animal ideal pel tir lleuger, per fer feines al camp i especialment indicat per fer marxes a la sella per zones de muntanya. El seu origen, cal cercar-lo en èpoques molt antigues, segurament en cavalls de tipus cèltic, els seus parents propers són el cavall de Merens a l'Ariege, el cavall Losino a Burgos i el Mallorquí a les Balears. És aquesta branca la que aporta a la raça la capa negra i castanya, els cascos durs i el tamany més aviat reduït. Per altra banda, les parades de sementals militars, tenien a disposició dels ramaders animals d'origen francès, la majoria Bretons que donaren volum i pes als productes de les eugues autòctones. Aportaren colors altaza.




HISTORIA








"Els cavalls que voldràs tenir per a llavor, cal triar-los de cos ample, formosos, sense part del cos no congruent amb les altres. [...] És de gran interès de quin llinatge siguin, car hi ha moltes castes. A posta per això, els cavalls de fama prenen nom de les seves regions d'origen [...]"

M. Terenci Varró (n. Roma 116 aC), Del Camp, llibre II, IX








El cavall ha estat sempre estretament lligat a la història de l’ésser humà. Fou una de les preses preferides dels caçadors paleolítics i, des de fa 30.000 anys, dels artistes de les cavernes, que el representaven pintat, gravat, tallat en os, esculpit. 


Per al cavall domèstic (Equus caballus), les dades disponibles semblen apuntar de forma generalitzada cap a la domesticació autòctona del cavall, tot defugint la hipòtesis del centre primari i únic de domesticació situat a les estepes nord-orientals d’Europa, des del qual es proposava que la forma domèstica del cavall s’hauria difós cap a la resta de territoris..destinats la consum. 


Fins avançada l’Edat del bronze continuà essent caçat i la seva carn estimada, però la domesticació va descobrir altres utilitats que han resultat fonamentals: força de treball per al camperol i muntura per al genet.


Amb la domesticació es generà una relació afectiva i de respecte i el cavall es convertí a la llarga en l’expressió simbòlica del poder i la riquesa ; de l’estil de vida aristocràtic, en definitiva, associat a les armes, cacera, banquets, i el món funerari equiparable als guerrers. Els cavalls són amoixats a l’estable, mengen ordi, blat i espelta. Són el millor i més prestigiós premi, el pagament més valorat, el botí més preuat o l’ofrena sacrificada més estimada. El rang dels guerrers es mesura pel nombre i l’excel·lència dels seus cavalls, que poden ser immortals, com els déus, o tenir sentiments humans. homes i tot, parlar com els homes. Homer vol reproduir els vells temps micènics i per això els associa al carro i evita presentar-los com muntura.


Durant l’Edat del bronze i l’Edat del ferro és possible distingir dos grans varietats de cavalls: els centreeuropeus, que assolien entre 125 i 130 cm d’alçada a la creu i els originaris de les estepes orientals, més alts, entre 140 i 150 cm.


A la nostra Península, a l’època ibèrica, el cavall presentaria una alçada normal entre 130 i 140 cm. L’escassa envergadura dels cavalls antics no significa cap demèrit en la seva capacitat de treball al camp com a força de tir o per a suportar càrregues, transport o muntura de guerra. Sens dubte, més decisiva que l’alçada era una conformació que els fes resistents, òptims per a ser muntats i capaços d’assolir la punta de velocitat necessària per una càrrega de combat.


El cavall ja es coneixia a la Vall del Segre i la Plana occidental catalana des de l’Edat del bronze, a mitjans del II mil·lenni abans de l’era. La presència de restes òssies d’èquids en els poblats no és rara i semblen indicar que ocasionalment era caçat i consumit. No existeixen encara en aquesta època evidències de domesticació i d’ús com a força de treball o cavalcadura.


El panorama sembla haver canviat radicalment a començaments de la primera Edat del ferro. Efectivament, a partir del segle VIII a.n.e. apareixen restes de cavalls domesticats i evidències de cria i de consum carni. Podem imaginar que en aquesta època el cavall ja s’usava com animal de tir, càrrega, transport, fins i tot com a muntura. Amb tot, però, no hi ha rastre arqueològic de guarniments ni d’accessoris de govern dels cavalls.


S’ha d’esperar a les darreries del segle V, o ja entrada la centúria següent, per a poder parlar d’elits aristocràtiques armades i a cavall. Almenys tres enterraments de la necròpolis de La Pedrera van acollir les cendres de genets amb les seves armes i acompanyats amb els caps dels seus cavalls sacrificats. Entre els segles VIII i IV a.n.e. la Fortalesa dels Vilars fou la residència d’un llinatge poderós i els seus cabdills exhibiren la seva força amb una arquitectura militar insòlita.


A l’època més antiga de la fortificació (fase Vilars 0-1), per davant de la potent muralla torrejada s’hi estenia un “camp frisó” (franja de terreny amb grans lloses clavades al terra verticalment). Segles després, aquesta espectacular defensa era substituïda per un gran fossat inundable i per la fortificació de l’accés per la porta nord (fase Vilars II-III-IV).


Els “chevaux-de-frise”, el “camp frisó”, la barrera de pedres curosament plantades davant de la muralla, impedia un atac sobtat de la cavalleria, dificultava els moviments de l’enemic a peu de muralla i afegia un plus d’escenografia a l’arquitectura del poder.


Però, d’on va sorgir la idea de construir aquesta defensa, tradicionalment considerada pròpia de pobles de genets i cultures de l’interior de la Península Ibèrica i de l’Europa Atlàntica.


Els ramats de cavalls pasturaven per les rodalies de la fortificació, en un règim de semi-estabulació en instal·lacions que no han estat encara localitzades. Els fetus dels animals morts durant el procés de gestació eren traslladats a l’interior de la Fortalesa i enterrats sota del paviment de les cases. El misteriós ritual practicat amb els fetus demostra la consideració social, econòmica i religiosa del cavall a la Fortalesa d’Arbeca. Amb tota probabilitat, el ritu formava part d’un culte destinat a protegir els ramats i afavorir la fecunditat de les eugues evitant els avortaments.


El cavall, és a dir, la cria, la possessió i el comerç, l’exhibició com a símbol d’estatus i l’ús militar, es converteix en una de les claus per interpretar la Fortalesa, causa i expressió del seu poder i riquesa.


Ja hi han documents del segle X que parlen de l’explotació cavallina i mulatina a Catalunya. A mitjan segle XIX, el bestiar major era primordialment bestiar de treball. El 66,1% dels cavalls de les comarques gironines treballava a l’agricultura. La propietat acumulada de bestiar de peu rodó era molt baixa.


Cap a la meitat del segle XIX, el Ministeri de Guerra tenia remuntes de sementals a Puigcerdà i Figueres, i a alguna altra població més. Els sementals eren de raça andalusa, poc adequats per a les necessitats comercials.


L’Estat tingué també una eugassada pròpia a Pla Travé (la Garrotxa). A la primeria del segle XX es van començar a formar les races de tir.


A mitjans del segle XX, la província de Girona era notable per la cria cavallina: Castelló d’Empúries, Pals, Figueres, Torroella de Montgrí, la Bisbal, Girona, Olot, Santa Coloma de Farners, Ribes de Freser, Camprodon, Puigcerdà, Ripoll.


A la Cerdanya, l’Equí havia tingut al principi del segle XX una gran impotència.


L’any 1926 es van censar 5.200 cavalls. A la fira de Puigcerdà es venia el bestiar a Organyà (l’Alt Urgell) I A Verdú (l’Urgell), sobretot; el període de 1948 a 1952 va ser, potser, per a la fira, el més fort en vendes.


A Espinabell (Molló), per la seva situació de domini de tots els passos que menen cap el Vallespir, fins no fa gaire als seus cimals s’aplegaven ramats del Ripollès, de la Garrotxa i del Vallespir. Els camins que porten a les terres de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans havien tingut un trànsit intens.


A l’Empordà, la producció havia estat també molt important.


La cria equina estava especialment desenvolupada a les closes de Pals i a Castelló, on es va mantenir fins a la Guerra Civil. El bestiar s’exportava del del port de Roses. El cavall que s’hi criava, el bretó de l’Empordà, s’havia format a partir d’animals importats de Bèlgica (raça belga), d’Holanda, l’Argentina i Dinamarca (races belga, bretona i ardanesa). Els sementals importats foren especialment ardanesos.


Als anys vint, al Pla de l’Estany la recria de bestiar mular constituïa una activitat bàsica.


Amb la mecanització tot es transformà i caigué la producció de rossam.


L’any 1952 es va acusar una baixa del 20% amb relació a l’any anterior, en les cotitzacions dels productes cavallins i mulars.


Actualment, els cavallins estan destinats a dues grans finalitats: l’engreix i per passeig. La Cerdanya i el Ripollès mostren el major percentatge d’animals d’engreix. Tot i això, molts cavalls dedicats a activitats turístiques pugen a aquestes comarques a l’estiu. A l’Alt i el Baix Empordà, la Garrotxa i la Selva es concentren els animals per a passejar. Sembla que la davallada s’ha aturat, fonamentalment per a la utilització d’aquest bestiar per al passeig.


La ramaderia mular havia tingut, en altres temps, gran importància. Més de la meitat de les eugues de ventre s’havien destinat a la cria mulatina. El mateix nom de mulat, que a Espinabell dóna nom a la coneguda Tria i que serveix per a anomenar els pollins, ve de fet que anys enrere la majoria dels poltres eren fills d’euga i ruc, cosa que ja no es dona a l’actualitat.


EL CAVALL CATALÀ


Existia i existeix a Catalunya, una raça autòctona, de perfil subconvex, seleccionada per a la producció mulatina: El Cavall Català. Queden pocs exemplars i molts autors l’han qualificat, equivocadament d’extingida, caient en la més greu ignorància i despreocupació; tant es així, que molta gent no coneix ni la seva existència!




Possiblement el cavall Català més primitiu era de pelatge principalment tord, i amb sedes. Trobem representacions de cavalls que responen a aquest tipus en moltes pintures catalanes: dels segles XI – pintures murals de l’absis central de l’església de Pedret-, segle XII – frontal de Puigbò dedicat a sant Martí, pintures murals del Palau Reial Major, plafons del sostre del Palau del Marqués de Llió, a Barcelona, i d’una casa del carrer de Lledó, a la meixa ciutat-, segle XIII – frontal de l’altar de Mosoll, amb els tres Reis-, al XV –el conegudíssim sant Jordi del retaule del mateix nom (Bernat Martorell), taules del retaule de l’Anunciació i al retaule dedicat a sant Sebastià (Joan Mates)-, etc. 


En relleus i grafits medievals trobem també reflectits cavalls de marcat perfil convex: grafits de l’església de Sant Joan (Alta Ribagorça), relleus del Monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), etc.


El Cavall es trobava sobretot a la Cerdanya, Osona i l’Empordà. Trobem vàries descripcions:  


La descripció que podem fer del cavall català es basa en fotografies velles i  alguns documents antics, tot i que és el gran Rossell i Vila (1928) qui millor ens el descriu: de  perfil subconvex, braquicèfal i braquicranià, de cap estret, gros, fort i una mica punxegut, amb el perfil recte fins a la part superior de  les supranasals, i des d'aquí fins a baix amb una lleugera convexitat, i les  arcades orbitals ben manifestes; els supranasals eren estrets, i el morro gruixut, d'orelles  petites, relativament llarg, regular corpulència, eu-mètric (pes aproximat de 380 a 400 kg), de  pell gruixuda, amb una alçada màxima al carenar 1,40  a  1,50 m, pelatge negre o fosc, coll prim i estret, però fort; espatlla mitjanament obliqua, costellam una mica arquejat; el pit, profund, amb el carenar alt, ronyó curt, gropa en pupitre i  ametllat, les extremitats fines, però fortes i robustes (cosa que li donava una bona facilitat locomotriu) i sense sedes (però possiblement  el cavall Català més primitiu fos de pelatge principalment tord, i amb sedes, perquè trobem representacions de  cavalls que responen  a aquest tipus en moltes pintures catalanes dels segles XI al XV).


Aquesta descripció s’ajusta molt bé a la que trobem dels documents de requisa militar, del 1936, que descriuen els animals com de pelatge negre o castany i d’una alçada al carenar (d’una “marca”, que es deia) de 7,25 a 8 pams.


Una altra descripció es la feta per P. Moyano, 1908. Prototip del cavall català:  perfils rectes, talla 152 cm, longitud escàpol-isquial 152 cm, perímetre toràcic 164 cm, pes mitjà  370 kg, pèl freqüentment fosc, predominant el negre d’aram i el castany, pit estret i profund i aptitud tir lleuger.


Hi ha dues circumstàncies que probablement foren rellevants en la quasi desaparició de  la raça: per  una banda, la liberalització de la producció, el 1869, tot impulsant les importacions d'exemplars de tir tipus Perxerons, Ardenesos  i  de Poitou; foren sobretot els ramaders de la Catalunya septentrional els que n’importaren més. Per l'altra banda,  la creació  dels dipòsits  de semalers (1852 a Figueres i Puigcerdà, 1855 a Lleida, 1861 a Conanglell). El 1904, el de l’Hospitalet de Llobregat tenia més de 130 semalers i 45 parades oficials. El 1911 es va crear a Barcelona, la Societat Nacional de  Cavall de Tir Lleuger. Al primer terç del segle XX també es realitzaren importacions d'Argentina  -sobretot  de mestissos Bretons, Perxerons, Suffolk i Clydesdale, animals de gran còrpora i alçada-  i Holanda -Ardenesos i Flamencs, totes elles considerades més apropiades per al tir lleuger i els treballs agrícoles-.


Tot plegat va contribuir a que a la primera dècada del segle XX pràcticament ja només quedessin mestissos, i en algunes comarques -Cerdanya,  Alt i Baix Empordà, Pla d'Urgell  i Osona-,  i  que als anys trenta, la raça es consideres pràcticament desapareguda.